Diaz de Miranda

La pintura, sobre paret, datada a la segona part del XII, va ser espoliada en 1919 quan es va arrencar per ser exposada des del 1923 al Museu d’Art de Boston. L’església on era pertany al conjunt del castell de Mur, situat dalt d’un turó, molt prop de Tremp, que formava part d’una línia d’edificacions defensives del territori, durant la Reconquesta.

L’absis està orientat cap l’Est i sobre el seu mur es va pintar la imatge. El conjunt presenta el Totpoderós  de l’Apocalipsi, motiu molt comú en els absis romànics: Algú que semblava un fill d’home, vestit amb una túnica llarga fins als peus (…), els seus ulls eren com una flama.  (…) A la mà dreta hi tenia set estrelles. La seva cara era com el sol quan resplendeix amb tot el seu esclat (Ap. cf. 1,12-16).  Hi ha tres parts, de dalt a baix, sobre un fons blanc: (1) el quart d’esfera, i el mig cilindre, amb (2) les finestres i (3) l’espai sota d’aquestes. Al de dalt, sobre un quart d’esfera, hi ha el Totpoderós assegut, en posició d’autoritat, i gloriós, amb els peus sobre un escambell, dins d’una forma que resulta de la intersecció de dos cercles, com una ametlla (mandorla, en italià); la representació es fa dins les convencions i estilitzacions que són pròpies del Romànic, en els trets i colors.

Està beneint amb la dreta i mostra un llibre obert amb l’esquerra, on, en llatí, diu: Jo sóc el camí, la veritat i la vida. Ningú (no pot arribar) al Pare si no és per mi (Jn. 14,6). Porta una aura amb la creu; vesteix una túnica rosada i es cobreix amb un mantell blau, molt guarnit, potser ruixat de sang, com diu l’Apocalipsi (Ap. 19,13). Aquesta combinació de colors, del vermell, blau i blanc, és la dominant al conjunt de la pintura; blau i vermell és la que Déu es reserva per Ell al llibre de l’Èxode: (26,31); també pot fer referència a la seva doble naturalesa, humana (vermell de la sang) i divina (blau del cel).  Ens mira de cara : Els homes bons el veuran cara a cara (Ps. 11,7), manifestant que s’ha revelat del tot, el que no va ser al Sinaí: La meva cara, ningú no la pot veure  (Ex. 33,23); és Déu del tot proper: Ells seran el seu poble i el seu Déu serà “Déu que és amb ells” (Ap. 21,3). A banda i banda del cap hi ha les lletres primera (alfa majúscula) i darrera (omega [w] minúscula) de l’alfabet grec:  Jo sóc l’Alfa i l’Omega, el primer i el darrer, el principi i la fi (Ap. 22,13), manifestant que és el Senyor de la Història. Tot l’espai lliure on es troba queda omplert per dotze estels titil·lants, també esmentats a l’Apocalipsi, en número de set a la part de la ma dreta (Ap. 1,16, aquí el dotze podria ser una referència a les dotze tribus del nou Israel, els Apòstols, l’Església). El marc de la mandorla és com una mena d’arc iris: El tron era nimbat per un cercle de llum que brillava com la maragda (Ap. 4,3); està fet per línies de molts colors, llises a la part de dins, arrissades cap enfora, donant-se així vivesa a aquesta forma. El Totpoderós posa la ma que beneeix per sobre d’aquesta sanefa fins arribar a una franja de color negre, trencant-la i expressant que és vencedor de la mort: No existirà més la mort (Ap. 21,4). A la part exterior, amb més estels, manifestant que és el Cel, hi ha els símbols dels Quatre Evangelis, que formen també part del seguici del Totpoderós, a l’Apocalipsi: l’Home, el Lleó, el Vedell, i l’Àguila (Ap. 4,7-8), portant cadascú el llibre del seu Evangeli; estan damunt d’una mena d’alineacions, formant onades, que alhora limiten la part de baix d’aquest quart d’esfera; això figura el mar de vidre que envolta el Totpoderós: Per terra s’estenia com un mar de vidre semblant al glaç (Ap. 4,6). Encara, a banda i banda, de la part més baixa de la mandorla hi ha set làmpades, com encensers, penjades d’unes cadenes, una molt malmesa, són les set Esglésies de l’Apocalipsi: Els set lampadaris són les set esglésies (Ap. 1,20). Hi ha una franja, formant com unes onades molt dinàmiques i estilitzades, de tons blau i vermells, que separa del mig cilindre, indicant el límit entre l’àmbit diví i el de les Criatures, Cel i Terra, o, potser, el fil del temps, sota  els seus peus.

Més baix, al mig cilindre hi ha tres finestres, per les que arriba el primer sol, la Llum del Matí de Pasqua, amb tot el seu esclat (Ap. 1,16), símbol de Crist ressuscitat: Jo sóc (…) l’estel resplendent del matí (Ap. 22,16). Hi ha els Apòstols, drets, formant grups, i fent figura de l’Església, la multitud dels Sants, unida al Seu Senyor ressuscitat i triomfant: Vaig veure que hi havia una multitud tan gran que ningú no l’hauria poguda comptar. Eren gent de totes les nacions, tribus, pobles i llengües (Ap. 7,9). Als vessants de les finestres hi ha figures, possiblement presentant l’historia de Cain i Abel (Gen. 4,1-16). Més avall, ben prop de nosaltres, separat per una altra franja, més senzilla, hi ha altres escenes, mal conservades, que fan referència a la infància de Jesús, el Déu encarnat que s’ha fet un dels nostres, a la nostra alçada, manifestant el seu abaixament (Fl, 2,6 i ss.).